Mobydickia poseidonii: un calamar, una balena i 70 anys de silenci

Durant dècades, va descansar en silenci en una vitrina del Museu d’Història Natural de Londres. No es tractava d’una peça especialment vistosa, ni estava etiquetada com quelcom extraordinari. Procedia de l’estómac d’un catxalot caçat a mitjans del segle XX i havia estat aparentment ben identificada com un calamar més del gènere Ancistrocheirus. Malgrat tot, no ho era.

El que ningú sabia en aquell moment –  ni durant els següents setanta anys – és que aquell exemplar representava quelcom totalment diferent al conegut fins al moment: una criatura sense lloc en la classificació taxonòmica de calamars, una anomalia morfològica que obligaria a donar nom no solament a una espècie nova, sinó també a un gènere i una nova família. Ningú no sabia que aquell exemplar avui faria història i seria batejat com Mobydickia poseidonii.

Una troballa que comença amb una sospita i una estudiant plena de valentia

La història de Mobydickia poseidonii no comença amb un albirament espectacular ni amb una expedició a aigües profundes i impossibles, comença amb una història molt més modesta. El reconegut especialista en cefalòpodes Fernando Ángel Fernández Álvarez duia temps convençut que el gènere Ancistrocheirus amagava més diversitat de la que la literatura del moment admetia. Les dades moleculars recolzaven la seva hipòtesis, però demostrar-ho morfològicament era un altre tema: significava enfrontar-se a exemplars incomplerts, larves, restes malmeses i col·leccions disperses per mig món.

En aquest context apareix Sam Arnold, una estudiant que arriba al projecte per al seu treball final de màster. La proposta és clara però poc engrescadora: revisar desenes de calamars sabent que potser no trobaria absolutament res. Tot i així, va acceptar el repte que la duria, sense saber-ho, a fer història.

No només va aconseguir identificar diferències morfològiques allà on molts esperaven uniformitat, sinó que va ser ella qui revisant exemplars del gènere Ancistrocheirus, va separar l’exemplar provinent del museu de Londres i va afirmar: “això no encaixa”. Aquest gest de la Sam donava inici a la recerca.

Figura 1. Visió dorsal (esquerra) i ventral (dreta) del calamar de Posidó. Il·lustracions: Sam Arnold & Andrea Cabrito. Imatges: Sam Arnold & Fernando Á. Fernández Álvarez.

El calamar que trencava totes les regles

L’exemplar era desconcertant a simple vista: no tenia fotòfors, cosa molt estranya en calamars oceànics i la seva pell gairebé no tenia cromatòfors, fet que el feia pràcticament albí. El bec – una estructura clau per classificar cefalòpodes – era radicalment diferent a qualsevol Ancistrocheirus. Els ganxos dels braços, lluny de ser simples, tenien tres cúspides com si fossin petits tridents.

Figura 2. Detall de les ventoses, mostrant els seus anells quitinosos amb un ganxo central i dos ganxos accessoris que recorden al trident de Posidó. Imatge: Sam Arnold & Fernando Á. Fernández Álvarez.

Cada tret aïllat potser podria explicar-se però conjuntament formaven un quadre impossible d’encaixar en cap de les famílies conegudes de calamars. En Fernando i la Sam van fer comparacions, van descartar hipòtesis i van tornar a fer comparacions arribant a concloure, de forma més que evident, que aquell exemplar no pertanyia a ninguna de les famílies descrites.

Un observador pacient i una etiqueta incomplerta

L’exemplar havia estat recollit entre 1955 i 1956 durant campanyes baleneres a l’oceà Austral. Malcolm Roy Clarke – una figura clau en la biologia dels cefalòpodes, molt reconegut i estimat entre els especialistes i per tota la comunitat científica – va ser qui el va recol·lectar i preservar després d’extreure’l de l’interior d’un catxalot.

Figura 3. Vista de dos braços. Al fons, l’enigmàtica etiqueta original. Imatge: Sam Arnold & Fernando Á. Fenández Álvarez.

Clarke ja va intuir que l’exemplar era estrany però no va tenir motius per trencar amb la classificació existent del moment i el va etiquetar com Ancistrocheirus sp.

Dècades després, fruit de l’estudi de la Sam, en Fernando es disposava a reconstruir la història de l’animal per trobar-ne la procedència amb una meticulositat gairebé obsessiva. El Fernando amb aquesta història faria real el famós dit popular “la paciència és la mare de la ciència”, doncs tal com ens explica, no va parar d’estirar tots els fils possibles fins aconseguir una localització més o menys aproximada. Pel camí, va contactar amb els col·legues de Clarke, va revisar obituaris, va consultar arxius baleners, va localitzar diaris d’abord ja digitalitzats i va contactar amb associacions especialitzades en registres històrics de la caça de balenes.

El resultat no va ser el punt exacte damunt el mapa però si quelcom igual de valuós: una zona probable en el mar de Weddell i aigües subantàrtiques.

Nom, mite i reconeixement

El nom no podia ser casual ni estar més ben trobat! Un calamar albí, trobat dins un catxalot i que havia passat desapercebut durant anys, ocult però a plena vista… Mobydickia era tot un encert per rendir homenatge a la balena d’ Herman Melville. L’epítet específic poseidonii ve donat pels ganxos en forma de trident que delaten la seva singularitat i que recorden i rendeixen homenatge al Déu del mar Posidó.

El reconeixement que mereix aquest estudi liderat per Fernando Á. Fernández Álvarez no ha trigat en arribar i Mobydickia poseidonii ja ha estat seleccionada per WoRMS com una de les deu espècies més rellevants descrites durant el 2025. L’holotip ha estat tornat al Museu d’Història Natural de Londres, ara si, amb l’etiqueta correcta.

Moltíssim més que una espècie nova

Aquesta història no tracta només de calamars particulars i reorganitzacions taxonòmiques. Parla de col·leccions oblidades, d’estudiants que s’atreveixen a qüestionar el que sembla pre-establert i d’investigadors que no es rendeixen quan el trencaclosques no els encaixa.

Mobydickia poseidonii no va sorgir de les profunditats abissals davant una càmera d’alta definició. Va sorgir de la paciència, del detall i de l’obstinació científica i ens recorda que, a vegades, els grans descobriments no estan amagats només a les profunditats de l’oceà, sinó esperant que algú s’atreveixi, per fi, a mirar dues vegades.

Referències

• Arnold, SA., Nos, D., Sáez-Liante, R., & Fernández-Álvarez, F.Á. (2025). Diversity in the squid family Ancistrocheiridae and description of a new family of the order Oegopsida (Cephalopoda), Zoological Journal of the Linnean Society, Volume 204, Issue 3, July 2025, zlaf074, https://doi.org/10.1093/zoolinnean/zlaf074.
• El Confidencial. (2026, 20 de marzo). Un calamar oculto durante 70 años en el estómago de un cachalote resulta ser un nuevo tipo desconocido para la ciencia.
• Fernández, P. (2026, 4 de abril). El calamar de Poseidón descubierto por un español entra en el top 10 de especies extraordinarias. Diario de León.
• Institut de Ciències del Mar (ICM‑CSIC). (2026, March 19). The “Poseidon squid”, discovered by ICM‑CSIC researchers, enters the global Top 10 of remarkable new marine species from 2025.
• La Vanguardia. (2026, 4 de abril). El calamar de Poseidón, un descubrimiento español en el top 10 de especies extraordinarias.
• La Voz de Galicia. (2026, 19 de marzo). «Moby Dick», el calamar blanco que vivía en el estómago de un cachalote, en el top 10 de especies marinas extraordinarias.
• Poblet, M. (2026, 19 de març). Mobydickia poseidonii: un calamar únic identificat a Barcelona 70 anys després de ser capturat. 3CatInfo.
• World Register of Marine Species (WoRMS). (2026, March 19). Ten remarkable new marine species from 2025.

Andrea Cabrito

Doctora en ciencias del mar especializada en nudibranquios y algas rojas calcareas. Dive master de buceo y patrona de embarcaciones de recreo. Apasionada del mar y de la fotografia. Actualmente trabaja como técnica de investigación en el ICM-CSIC y parte de su investigación se basa en el estudio taxonomico de las algas rojas calcareas formadoras de rodolitos.